CRISTINA PARK VIÑAS - 10/10/2004
BARCELONA

Quan recordo en Jokin, ploro de ràbia. Entenc com deuria patir per arribar al suïcidi. Acabo de fer 15 anys i el curs passat vaig haver de patir, per part de la que era la meva millor amiga, una sèrie de maltractaments psicològics que van consistir, entre altres coses, a acusar-me de lladre i, sobretot, tatxar-me del més greu que sse li pot dir a una adolescent d´aquesta edat: de "chivata". És a dir, que va ocupar-se de desacreditar-me davant la resta de companys.

Ni de bon tros se m´haguès ocorregut comentar-ho amb cap professor (nomès m´haguès faltat això). Li vaig comentar a la meva mare, suplicant-li entre plors que em canviés d´escola, que abans de tornar preferia morir. Vaig tenir sort, la meva mare sí que va anar a parlar amb la tutora, la qual naturalment es va comprometre a arreglar la situació, però va cometre un greu error: va exposar el problema davant la classe, la qual cosa només va servir per augmentar la meva fama (allò de fer-se un petonet després d´una baralla serveix en els nens de 3 anys, no en els de 14). Jo estava tan enfonsada que la meva mare, molt preocupada, va demanar ajuda a un psicòleg, i entre tots dos em van ajudar a acabar el curs.

Em queda la pena que des de l´escola no se´m va ajudar. No tinc constància que es parlés amb els pares de les autèntiques culpables, i els altres companys van preferir fer-se l´orni, mirant cap a una altra banda, per no tenir problemes. Ara torno a estar contenta, tinc nous amics, però soc jo qui ha hagut de canviar d´escola.

http://www.lavanguardia.es/